the hands that do things so sweetly
Dorothy Iannone, Sarah Pucci
NoguerasBlanchard, Madrid16 de febr. - 5 d’abr., 2024
Ens complau presentar the hands that do things so sweetly, una exposició de Dorothy Iannone i Sarah Pucci.
L'obra de Dorothy Iannone (Boston, Massachusetts 1933 - Berlín, 2022) —que inclou pintures, llibres d'artista, instal·lacions de vídeo, escultures, dibuixos i obres sonores— explora temes com la sexualitat femenina i la recerca de la llibertat personal, l'amor no convencional i l'èxtasi, la celebració del matriarcat i de l'Eros. A principis dels anys seixanta, Iannone es trasllada a Europa, portant una vida itinerant i bohèmia que li farà també passar períodes a Àsia. El seu treball ha estat profundament autobiogràfic, reflex de les seves experiències i relacions, creant una iconografia eròtica inspirada en gran manera en la imatgeria no occidental i budista, sent en diverses ocasions objecte de censura. Així, l'artista va descriure amb passió les seves íntimes amistats i relacions amb les seves muses, artistes i amants, establint diàleg amb els moviments neovanguardistes de les dècades de 1960, 1970 i 1980.
En 1972, Iannone va presentar per primera vegada les escultures de la seva mare, Sarah Pucci, a la Eat Art Galerie (Düsseldorf) del seu amic Daniel Spoerri, i des de llavors s'han celebrat exposicions en les quals el treball d'ambdues es posa en diàleg. Sarah Pucci (Everett, Massachusetts, 1902-1996) va realitzar obres d'art exclusivament com a regals per a la seva filla mentre Ianonne viatjava i vivia a Europa, conformant una història d'amor i correspondència transatlàntica entre mare i filla. Íntims i barrocs, els objectes enjoiats de Pucci actuen com a formes d'amor que expressen adoració religiosa i familiar, situant la devoció en el centre del seu treball. L'horror vacui i l'ornamentació extàtica són qualitats que les obres de Pucci comparteixen amb les pintures i escultures de la seva filla, qualitats absents, no obstant això, en les obres primerenques de Iannone que presentem en l'exposició. Els collages de Iannone, realitzats en 1962 durant una llarga estada a Kyoto (Japó), comparteixen l'interès per acoblar objectes trobats en moments d'experiències viscudes profundament personals. Així, influïda per l'art tradicional japonès del paper, elements orientals com el ikebana i els jardins zen, així com la pintura de l'Escola de Nova York, collages de la generació Beat i la poesia Fluxus, Iannone va desenvolupar una sèrie de collages sota el títol Flower Arrangement amb pa d'or i paper japonès, als quals més tard atribuiria una profunda influència en el seu gir cap a la figuració. "Els amants van anar apareixent a poc a poc i cada vegada es distingien més... Des del principi, els seus genitals no sols eren presents, sinó que a més eren molt prominents. Segurament va ser un desplegament inconscient del que hi havia en el meu cor".
Finalment, la veu de Dorothy Iannone inunda l'espai expositiu, en una mena d'invocació a la seva mare. En el vídeo Sarah Pucci: A Piece About My Mother and Her Work, 1980, Iannone llegeix un text escrit per Pucci on conta la història de la seva vida barrejant records commovedors amb moments aparentment trivials. En la imatge, un primeríssim primer pla mostra diverses escultures de Sarah Pucci sobre un fons negre, canviant de lloc, entrant i sortint d'escena manejades per una mà que entra en el buit com en un teatre de marionetes, on també apareixen algunes fotos familiars. Seguidament, Iannone reprodueix una cinta del seu amant i musa, l'artista i poeta alemany Dieter Roth, recitant un escatològic homenatge a Pucci. Iannone prossegueix la peça relatant un somni místic i orgàsmic que va tenir mentre dormia en el llit de Pucci, i conclou el seu homenatge dirigint-se aquesta vegada directament a la seva mare, en un text travessat per la complexitat de la relació mare-filla, en el qual emulsionen l'amor i l'obligació, el deure i la devoció, amb un “Sarah and Dorothy. I would not have it any other way”.
Dorothy Iannone (Boston, Massachusetts 1933 - Berlín, 2022). Va estudiar literatura a la Universitat de Boston abans de centrar-se en l'art a finals de la dècada de 1950. A principis dels seixanta es va traslladar a Europa i es va associar amb moviments artístics d'avantguarda que buscaven trencar les fronteres artístiques i desafiar les normes culturals convencionals.
La seva obra ha estat objecte de nombroses exposicions individuals, entre elles destaquen Museum of Contemporary Art (M HKA), Antwerp, Bèlgica (2023); Sammlung Philara, Dusseldorf, Alemanya (2023); Louisiana Museum, Humlebaek, Dinamarca (2022); Centre Pompidou, París, França (2019); Remai Modern, Saskatoon, Canadà (2019); Migros Museum, Zuric, Suïssa (2014); Camden Arts Center, Londres, Regne Unit (2013); New Museum, Nova York, NY (2009); Kunsthalle Wien, Viena, Àustria (2006); i Kunst-*Werke in Berlin, Berlín, Alemanya (1992). Entre les seves exposicions col·lectives destaquen Seductive Subversion: Contemporary Women Artists 1958-1968 en el Museu de Brooklyn (2010), Bodypoliticx en el Witte de With de Rotterdam (2007) i la Biennal del Whitney de 2006. La seva obra forma part de les col·leccions permanents de museus de tot el món, com el Hammer Museum de Los Angeles (Califòrnia), la Tate Modern de Londres (el Regne Unit) i el Centre Pompidou de París (França), entre molts altres.
Sarah Pucci (Everett, Massachusetts, 1902-1996). Va treballar a fàbriques de dolços fent dissenys en bombons, i a la fàbrica de roba Leopold Morse, a les drassanes navals i en general Electric. Va sobreviure a dos marits i només va tenir una filla, Dorothy Iannone. En 1959, als cinquanta-set anys, Pucci va començar a crear objectes cobrint formes d'escuma de poliestirè amb lluentons, comptes, pedreria de plàstic i perles falses. Durant més de tres dècades va fabricar uns 200, sempre destinats a la seva filla.
La seva obra ha estat objecte de diverses exposicions a Air de Paris, París, França, i ha estat inclosa en nombroses exposicions col·lectives com Palais de Tokyo, París, França (2013); Heidelberger Kunstverein, Heidelberg, Alemanya (2007); Kunstahalle Wien, Viena, Àustria (2006). Aquesta és la primera vegada que es mostra la seva obra a Espanya.
Agraïments a la galeria Air de Paris, París, França
