Ignacio Uriarte
Sistemes seqüencials
Prats Nogueras Blanchard, Barcelona16 d’abr. - 4 de set., 2026
Prats Nogueras Blanchard es complau a presentar Sistemes seqüencials, la nova exposició d’Ignacio Uriarte (1972, Krefeld, Alemanya) a la galeria de Barcelona. La pràctica artística d’Uriarte es desplega com una arquitectura de la resistència enfront de l’administració del temps. La seva obra és el resultat d’una negociació constant entre la rigidesa de les estructures burocràtiques i la dimensió sensible del gest manual. A través de metodologies basades en la repetició, la seqüència i l’ordre, l’artista transforma elements propis de la quotidianitat administrativa en un llenguatge visual precís i recognoscible.
Els dibuixos presentats en aquesta exposició es construeixen a partir de desenvolupaments seqüencials: creixements i decreixements progressius, variacions angulars que generen formes circulars, i canvis d’intensitat que produeixen degradats sistemàtics. Cada composició sembla obeir a una lògica rigorosa, gairebé constructiva, però al mateix temps convida a l’espectador a deixar-se portar, a activar la mirada i seguir el ritme intern del dibuix. En uns certs moments, les formes evoquen logotips o signes gràfics familiars; no obstant això, aquesta referència es dissol ràpidament en favor d’una major complexitat, marcada pel flux, la repetició i el desenvolupament continu.
El dibuix constitueix el nucli estructural de la pràctica d’Ignacio Uriarte, sent el gargot un dels eixos que articula aquesta proposta. Tradicionalment entès com un gest mínim, marginal o residual, aquí és elevat a mètode, llenguatge i sistema. Repetit i sistematitzat, el gargot esdevé una eina que qüestiona els paradigmes d’eficiència i productivitat que regeixen la nostra societat. En aquesta exposició, a més, la gamma cromàtica s’amplia més enllà dels codis habituals de l’entorn d’oficina, amb predomini de blaus en diferents matisos, acompanyats de grisos i granat, generant major profunditat i complexitat visual.
Aquesta recerca s’estén també a l’espai tridimensional mitjançant obres volumètriques que, encara que realitzades en fusta, mantenen una essència profundament dibuixística. En peces com 100 llapis, la geometria emergeix de l’acoblament de llapis afilats per tots dos extrems, suggerint una tensió continguda i una dualitat en la direcció del traç. Per part seva, Rombes articula un díptic en negatiu i positiu a partir de regles graduats, transformant l’instrument de mesura en un objecte d’abstracció formal. A través de processos com el tall làser, Uriarte explora també geometries bàsiques que generen efectes òptics i subratllen la precisió gairebé matemàtica del seu treball.
Un altre dels eixos vertebradors de la pràctica de’Uriarte són els dibuixos realitzats amb màquina d’escriure, on Uriarte empra signes com la barra (/), el símbol d’igual (=) i el de percentatge (%), per a generar composicions construïdes mitjançant la repetició mecànica del caràcter. Les obres presentades en aquesta exposició remeten tant a les trames de les portes japoneses shoji com a la verticalitat rítmica d’un bosc de bambú. En elles, la modulació de densitats i l’acumulació de signes generen superfícies vibrants que desplacen la percepció i reforcen la dimensió gairebé física de l’experiència visual.
Una sèrie de dualitats caracteritza la mostra: calidesa i fredor, caos i sistema, interior i exterior. Sota l’aparença d’una llei aplicada mecànicament, els treballs d’Uriarte operen en la intersecció entre el quotidià i l’abstracció geomètrica, activant una experiència perceptiva en la qual la repetició i la monotonia es converteixen en eines de desplaçament. Una exploració que utilitza la monotonia com a eina de subversió, recordant-nos que, fins i tot dins del sistema més estricte, sempre existeix un espai perquè el pensament es posi en moviment.
Obres
