Salto infinito
Rodrigo Hernández, Ana Mendieta, Elsa Paricio, Àngels Ribé, Shimabuku
NoguerasBlanchard, Madrid15 de juny - 28 de jul., 2023
Les bombolles brillen com mareperla als teus dits, per després sortir disparades fent-te pessigolles a les mans i braços a mesura que avances.
Avui els teus moviments tallen l'aigua de manera familiarment diferent, aquest arxiu de memòria material que travesses sense deixar estela acaricia tot el teu cos, mentre intentes mantenir el ventre recte i que els teus peus no s'enfonsin, per ser tu també una carícia en ell.
Avances, inclines el cap, glopada d'aire i escuma salnitrosa. Penses en aquesta vella entrevista que vas veure fa uns dies, l'Antonio Gala dient que un nàufrag ofegant-se en el mar és més gran que la pròpia mar, perquè el nàufrag sap que es mor i el mar no sap que el mata: també deia que la mort és un salt, però tanques els ulls i veus la imatge de la Tomba del nadador, aquest misteriós cos aïllat en el cel a la meitat del seu salt a l'eternitat.
Obres els ulls. Blau. Ardor de la sal al nas. En aquesta última abraçada decideixes que el teu cos giri acompanyant-la fins al final, sense esforç, fins que quedes mirant cap amunt. Blau. Tan lleuger. Totes les teves extremitats s'estiren, obrint-se, i l'esgotament del món sembla enfonsar-se, però aquesta vegada tu no amb ell.
Fa uns mesos vas llegir que el primer vestigi conegut d'éssers humans nedant es troba al mig d'un desert. En algun lloc d'Egipte, uns nedadors pugen a braça per les parets d'una cova. Aquells qui han nedat a profunditat de més de mil metres ho comparen a estar al cel i mirant al diable a la vegada, i ara que tot és blau ho comprens. La línia brillant que uneix aquests dos blaus t'abraça, i oneges amb ella. En ella. Et diverteix sentir com el teu pit s'eleva i s'enterra, al compàs de la teva respiració, cada vegada més pausada.
Potser nedant se sentia alliberat en Lord Byron de la seva coixesa innata, a Venècia ho feia amb una torxa a la mà perquè el veiessin els gondolers, així ho conten. Aquesta imatge apareix a la teva ment de manera vívida: una mena de foc fatu recorrent la superfície de l'aigua en mig dels ombrívols Canals, com una estrella caiguda del cel sobre les fosques aigües. En realitat, a Grècia els astres i les constel·lacions es veient moltes vegades com joves que, a causa dels moviments que es produïen en el firmament, sorgien del mar per després tornar a submergir-se en ell.
Un corrent fred frega el teu costat i decideixes anar en la seva cerca. Et submergeixes, com quan en Teseu es va capbussar per buscar l'anell, i "ulls brillants com lliris abocaven llàgrimes, perquè esperaven onerosa fatalitat", però en Teseu va arribar bussejant fins al palau d'en Posidó, i va tornar. I tu també tornes i el Sol segueix allà, i la brillantor, i el blau, i el cabell et fa olor de sal.
— Cristina Spinelli
Agraïm la col·laboració de 1 Mira Madrid, Ana Mas Projects (Barcelona), Galerie Lelong & Co. (Nova York) i Madragoa (Lisboa).
