Victoria Civera

Refugio, estímulo y deseo

Prats Nogueras Blanchard, Madrid
29 d’abr. - 24 de jul., 2026
hole

Amb motiu de l'exposició, tots els divendres fins al 24 de juliol podreu escoltar la peça sonora Luz en el corral a la Catedral del Redentor (Beneficencia 18, Madrid)

Prats Nogueras Blanchard es complau a presentar Refugio, estímulo y deseo, la nova exposició de Victoria Civera al seu espai de Madrid. La mostra reuneix un conjunt d'obres recents en les quals l'artista continua explorant nocions com el refugi, la memòria i la construcció d'espais íntims. A través d'una pràctica que transita entre el pictòric, l'objectual i l'instal·latiu, Civera proposa una reflexió sobre la idea de “casa” entesa no com a lloc fix, sinó com a territori emocional, fragmentat i en constant reconstrucció.

On habiti la casa 
Estrella de Diego  

Els buits i el collage 

La «casa», el suposat territori de pertinença, sol ser inconcreta, inestable; molt diferent de la que habitem en el present i fins i tot en el passat. Perquè la casa és, sobretot, el desig d'habitar-la, se situï on se situï, i remet a un llindar que no som ni tan sols capaços de reproduir en la memòria amb precisió. La «casa» —la pertinença— és un anhel, el buit necessari, el que necessitem que hi hagués estat i potser no hi va ser; la reminiscència a retalls. Un collage de reminiscències, més aviat. 

De manera que val més construir-la cada vegada com la necessitem i somiar que hi vivim, a la foto de l'Alhambra que fa Clifford el 1854 i que desperta en Barthes el que anomena a Camera lucida el «désir d'habitation», un desig d'habitar i no sols de mirar o visitar. Habitar fins i tot les «cases» somiades per uns altres, ja que, al cap i a la fi, la «casa» —allò familiar— sorgeix on menys s'esperaria —si som afortunats i sorgeix. Quina cosa estranya: viure en una foto de fa temps; trobar la pròpia casa en un passat que ni tan sols ens va pertànyer. 

A això es refereix Bachelard en descriure l'«espai poètic», i que l'escriptor associa a les línies d'un gravat quan remet a la «casa» de la memòria, temps utòpic, buits assaciats. Per a ell —i en això s'assembla a Barthes— es tracta d'un sentiment alhora poderós i escorredís, potser igual que els que s'associen a la «casa» mateixa: sentir que s'hi hauria de viure, entre les línies del gravat; llocs inhabitables en una fisicitat que es fa possible entre els buits del propi desig. On habita la «casa»? Què anomenem amb aquest nom si el record últim de la pertinença —el lloc que creiem reconèixer i que busquem sense treva— remet a un territori de retorn impossible, el lloc que ens trasllada inexorablement a un collage de buits: els anhels pretèrits. 

Puntejar els buits 

La pluja sorprèn Vicky Civera al seu estudi. No és estrany. Passa moltes hores al seu estudi. Allà apura el temps. És la seva manera de treballar: prova colors a les parets, fa simulacions, assaja les escenografies que regiran el muntatge... Les obres no construeixen una unitat entesa a la manera clàssica. Juntes despleguen, més aviat, una posada en escena que s'escampa a la recerca del refugi necessari, una certa arquitectura de l'emergència, entesa a la manera de l'arquitecte japonès Shigeru Ban i les seves construccions de paper i tubs de cartró reciclat. Preferiria anomenar-la «arquitectura del recer». 

Civera va buscant el refugi, explorant ni més ni menys que un espai de confort, una «casa»; l'abraçada, en paraules de Vicky. La tasca requereix una mà hàbil que puntegi els retalls, els pedaços —sovint literalment parlant—; el Pantone; una mà invisible que entengui com entrecreuar les gotes de la pluja quan es barregen amb el so de la mar; quan la verticalitat i l'horitzontalitat dels moviments de l'aigua componen una simfonia que envolta i porta lluny en el temps, a la infància, fins a aquells primers records del confort. 

Treballar fins a l'últim moment —d'això en sabem molt, les dones—; que res no quedi a l'atzar: prou força arrasadora té l'atzar sense posar-hi res de la nostra part. Gosaria dir que Vicky gaudeix d'estar al seu estudi, i no perquè el seu estudi sigui la seva casa —que potser també ho és—, sinó perquè el seu estudi l'habiten aquelles cases que va construint en cada peça, en cada quadre, en cada objecte; en cada material, part bàsica del seu treball —triar-los, trobar-los, fins i tot buscar-los. «Sortir a la seva trobada és viatjar a un país diferent; dialogar amb el paisatge que ofereixen; treure de context o visualitzar el que realment sorprèn la retina», m'escriu en un correu. 

De manera que a l'estudi hi habiten els refugis que propicien les seves obres i Vicky Civera, que se les empesca per atrapar-los. Crea els seus espais poètics de l'habitabilitat, que s'expandeixen en cada obra; que van saltant d'una obra a l'altra i les esquitxen totes. Sortir a la superfície entre els buits, puntejar-los; propiciar el refugi d'uns espais que, malgrat construir-se a fragments —o precisament per això—, ofereixen l'abraçada de la qual parla l'autora sovint —sentir-se fora de perill, suposo. 

Aquí, en les escletxes que comporta qualsevol collage —en aquesta tradició es diu sovint que s'inscriu Civera—, el mode d'apropar-se a la visualitat és una certa forma sincopada que es revela fins i tot en els quadres unitaris i grans. També en aquestes tres obres de grans dimensions que es presenten aquí, el joc de materials i escenografies dins de l'escenografia és evident: a través de les obres, Civera experimenta amb les diferents maneres de comunicar i m'atreviria a dir que amb uns estats d'ànim que es mouen còmodes entre la figuració d'En el camino de Saja —el nom de la neta de Civera i una reflexió sobre l'adolescència—, i els mons abstractes de Gensō —en japonès, els mons de fantasia que apel·len a l'art i de nou al confort, a allò agradable— o del tercer quadre, Privado, estratègia per a protegir la intimitat, sentir-se fora de perill. En aquestes dues últimes obres, Civera torna, d'alguna manera, amb els seus plans i les seves formes constructives, als temperats treballs de les dècades de 1980 i 1990, superfícies «de patchwork» de l'artista —trencades—, amb retalls de teixits enlluernadors, físics i metafòrics. És una estratègia per a establir l'arquitectura del recer que Civera busca i necessita, que confecciona per aixoplugar-se. 

Malgrat tot, el recer és, al capdavall, un concepte esmunyedís, inabastable. No habita l'estudi, evidentment, però potser no habita ni tan sols les peces; si bé la cura de les relacions entre cada peça —que destil·la una serialitat com a relat expandit que només es (re)coneix a fons en les peces individuals i el malabarisme que s'expandeix cap a les altres— va teixint —sí, crec que és aquesta la paraula que busco— un lloc confortable per habitar —un altre cop les línies del gravat a Bachelard—. Per descomptat, els buits de Civera dibuixen un mapa d'espais poètics. 

La pluja i el so del mar sorprenen Vicky Civera treballant al seu estudi: les peces mai no han de donar-se per acabades, ni el món. I uns sons arrosseguen altres músiques. Les atreuen fins a la imaginació de l’artista, improvisada taula de mescles. Al cap i a la fi, el seu treball té alguna cosa de taula de mescles, on l’agulla cus de nou els buits, els que en una paradoxa es fan imprescindibles per a aixoplugar-se de les inclemències del transcurs. O, sobretot, de qualsevol altra inclemència quan ens anem separant del primer record infantil, on el món sencer era una abraçada infinita. L’està buscant al seu estudi quan no acaba de sortir i prefereix sentir la pluja que porta notícies de l’etern, de l’instant aturat. Civera busca guarir-se i, en la seva recerca, acaba per guarir-nos a nosaltres. 

Esquerdes, refugis 

Anomeno les peces escultures. Civera prefereix anomenar-les objectes. Refugis, per ser més exactes. I la diferència no és semàntica —al contrari. Anomenar escultures els refugis de Vicky Civera és revestir-los d'una certa solemnitat que l'artista no vol ni persegueix. La seva recerca és una altra. 

L'obra de Civera és un joc de collage en el sentit més ampli del terme, una maniobra en la qual el gran i el petit parlen; l'abstracte dialoga amb el figuratiu; el constructiu —fred en la tradició— amb les geometries càlides del tèxtil, el càlid a l'estil de Lygia Clark i Hélio Oiticica. I els fons es travesteixen de figura —una altra vegada la taula de mescles imaginària, tan palesa en les peces sonores—; recers imperceptibles i subtils que porten un pas més enllà la radicalitat d'Ángel Ferrant en les seves peces sofisticades o fan un gir de rosca al Laboratori experimental d'Oteiza. Les petites peces es troben, al meu parer, entre les més extraordinàries del treball de Civera. 

Perquè els objectes trobats de Ferrant, en el cas de Civera pedres del riu tallades o artefactes construïts, es trastoquen a partir d'una cosa absent en els altres dos artistes esmentats —el propi Ferrant i Oteiza—; una cosa extraordinària i assertiva en Vicky Civera. En els refugis que realitza els anys 2025 i 2026, igual que en tants dels seus treballs, les teles, el suau i mal·leable, s'entremeten subtils en el relat visual, a vegades blau; blau des de fa anys. A Síria és el color del dol, dol per aquella pluja que va ploure en un altre temps, penso davant l'obra de Civera a la recerca de la meva pròpia casa. Trastoquen la tradició. Els retalls —tèxtils— afegeixen i tracen nous camins a base de cosits i reciclatges que donen la volta al collage tradicional i giren els ulls cap a la idea de bricolatge de Lévi-Strauss: treballar a partir del que hi ha. 

Treballar a partir del que hi ha té una intenció d'anar incorporant el quotidià, i per això m'agradava parlar d'una estratègia de patchwork, establerta entre les dones radicals. Regals dels amics, parents, veïns; colors que dialoguen amb els retalls; retalls que troben el seu refugi en el buit del petit objecte. Aquí, dins, viu la tela. M'emociona aquesta petita peça on el material s'aixopluga de la intempèrie. L'esquerda, el trencat, es transforma en refugi, en recer. En les esquerdes necessàries trobem consol. El buit ens abraça, per fi. Si va dir Freud que sense pèrdua no hi ha relat, potser sense esquerda tampoc hi ha recer. 





Llegir més

Instal·lació

01_dsc1376

02_dsc1468

03_dsc1409

05_dsc1629

11_dsc1495

12_dsc1601

13_dsc1607

20_dsc1661

26_dsc1483

31_dsc1706

33_dsc1570

35_dsc1699

38_dsc1585

40_dsc1639

41_dsc1509

47_dsc1718

49_dsc1724

Obres

Victoria Civera
Privado (Imaginario)

2026

Acrílic, feltre sobre tela

250 x 160 cm

Victoria Civera
Gensō (ilusión)

2026

Acrílic, feltre sobre tela

250 x 160 cm

Victoria Civera
En el camino de Saja

2026

Acrílic, oli sobre tela, metacrilat

250 x 160 cm

Victoria Civera
La pérdida (Duelo)

2025

Tinta sobre seda

31 x 26 cm

Victoria Civera
Refugio V

2025

Pedra arenisca, cotó, metall, feltre

30 x 26 x 24 cm

Victoria Civera
Laguna fontana III

2026

Cotó, fibra sintètica sobre fusta

40 x 30 x 10 cm

Victoria Civera
Refugio VI

2025

Fusta, cotó, niu

37 x 18 x 18 cm

Victoria Civera
Huida

2025

Tinta sobre seda

31 x 26 cm

Victoria Civera
Refugio IX

2026

Fusta, cuir, feltre, niu, papallona Idea Leuconoe

58 x 26 x 26 cm

Drag