Antoni Tàpies
Tàpies i la màgia. Pro interpretatio.
Prats Nogueras Blanchard, Madrid13 d’abr. - 13 de jul., 2024
Amb l'arribada de la Modernitat apareix una nova apreciació del diferent, del nou i del jove. El mestre, coneixedor del seu treball, es converteix en el vell acadèmic anquilosat. Les noves maneres d'entendre l'art, i de comercialitzar-lo, prioritzaran una novetat constant que redueix cada nom a un moment de la seva carrera que és el que compta, descartant l'anterior i, sobretot, el posterior d'un període que ve ungit com el Bo. La Història de l'Art deixa de ser dels Titans que porten la Flama Eterna i és devorada pels Joves Salvatges, com Orfeu per les Bacants, que busquen el seu lloc al cim, sobretot el del Mercat.
El mite Antoni Tàpies (1923-2012) compleix 100 anys convertit en un dels noms sagrats de la plàstica a Espanya. La seva importància com un dels grans creadors de la segona meitat del segle XX està garantida més enllà de qualsevol dubte. Als anys 90, el recentment mort Valeriano Bozal, l’explica, col·loca i ordena en el seu Arte del siglo XX en España dins de la col·lecció Summa Artis, en totes les seves fases i períodes, com un dels noms fonamentals de la postguerra. Escriu que “en 1957 ha definido con madurez su lenguaje, adquiere en la actualidad el perfil de un clásico”. Maduresa i classicisme i encara li queden 55 anys d'anada i de carrera. El mateix Bozal destaca que és “un artista para el museo, si se quiere, del museo, pero un artista que no ha muerto, al que el museo no ha embalsamado ni amortajado”. L'autor reconeix la impossibilitat de delimitar la riquesa de l'obra de l'artista dins d'un esquema tan reduït com el manual d'art. La creació més enllà de les fletxes d'Alfred Barr.
Però el cert és que l'obra de Tàpies s'ha vingut encasellant en una mena de “formalisme informalista”, un oxímoron que el sepulta en un sarcòfag de matèria grisa i negra sacralitzada, que ens ha fet oblidar-nos de l'enormitat del laberint que construeix amb la seva pintura.
La interpretatio llatina es defineix com l’explicació d'una paraula mitjançant l'ús d'una altra o altres que tinguin un significat similar o que siguin sinònimes. També “consisteix en el canvi del mode d'expressió per a aconseguir un efecte estilístic. Es pot interpretar en prosa un text en vers o canviar de forma d'expressió textos composts en prosa millorant el seu estil per emulació dels models literaris proposats”. Podríem, per tant, acostar-nos a l'obra de Tàpies des d'un altre lloc, buscar un punt de vista diferent, veure-la amb una altra llum, mirar-la amb nous ulls. Com la carta XII del tarot, Le Pendu [El Penjat], que ens anima a penjar-nos cap per avall per veure els problemes des d'un altre lloc. El tarot ens proporciona la primera possibilitat.
Una proposta per a recuperar la màgia de la pintura de Tàpies. Més concretament de l'obra última de Tàpies, la dels seus últims 10 anys. Reivindicar un artista que està en ple domini de les seves capacitats. Que ja no té limitacions, ni econòmiques ni socials ni professionals. Amb un estil propi, amb el qual es mou amb seguretat. Sense haver de rendir comptes i sense preocupar-se per res més que no sigui la tela que té davant.
Per a això busquem pistes en els quadres, elements o imatges que ens puguin proporcionar una lectura diferent. Una piràmide, un gat, la lluna, una serp, un ull, la fletxa, l'escala… Tots aquests són símbols que apareixen i es repeteixen al llarg de la història de la màgia a Orient i Occident.
La Màgia entesa com l'art d'aconseguir el sobrenatural.
De Revelar l'Ocult.
Reviure el Fútil.
Refer la Naturalesa.
Totes aquestes són les capacitats del Mag. I de l'Artista.
— Joaquín García Martín
Agraïments a Teresa Tàpies, Toni Tàpies i Margarita Burbano.
