Juan Uslé

Intemperies

Prats Nogueras Blanchard, Barcelona
26 de nov. - 30 de gen., 2027
ju_visual_hori

Inauguració: Dijous 26 Nov. 18 – 20h

Prats Nogueras Blanchard es complau a presentar Intemperies, la propera exposició individual de Juan Uslé a la galeria, després de la seva mostra al Museu Nacional Reina Sofía. L'exposició reuneix deu pintures, gairebé totes realitzades el 2026, entre les quals hi ha tres teles de gran format de Soñé que revelabas, la sèrie que l'artista va iniciar el 1997. En aquesta sèrie, Uslé repeteix una mateixa pinzellada, com un ritual que busca el silenci davant la saturació d'imatges. El recorregut es tanca amb una instal·lació d'aquarel·les amb collage sobre paper.

Connectats en diagonal a través del negre. L’arquitectura interior de Juan Uslé

Text per Andrew Winer


Quan Juan Uslé era estudiant a València, ell i Victoria Civera van decidir pintar la seva habitació de negre. Era a mitjan dècada dels setanta, eren joves i lliures, artistes novells enamorats. Més endavant, amb els primers diners que van guanyar d'una feina extra, van comprar una càmera i una mica de material de cambra fosca; naturalment, l'habitació on dormien va esdevenir l'espai on revelaven les fotografies. Però encara quedava una mica de pintura sobrant, així que també van pintar de negre el seu nou dormitori, a l'altre extrem de la casa vella i petita.

«Els dos espais estaven connectats en diagonal a través del negre», m'explica Uslé per videotrucada des del seu estudi a Saro, un poble de muntanya a Cantàbria, al nord d'Espanya. L'observo fer una pausa i perdre la mirada en un punt indeterminat, com si tornés a veure el plànol de la seva antiga casa d'estudiant. «El laboratori fotogràfic ocupava el mateix espai on havíem estat somiant».

I aquí hi és, penso: una història d'origen prou estranya i precisa per semblar un dels seus quadres. Dues habitacions, dues maneres de somiar, una connexió diagonal a través de la foscor. En una cambra negra, una parella de joves amants adormits; a l'altra, una imatge que apareix lentament dins la solució química. Uslé confessa que li agradava especialment el moment just abans que la imatge es definís. Tot just quan començava a revelar-se, encenia el llum. Aleshores la fotografia començava a liquar-se: s'entelava, es dispersava, s'esvaïa parcialment. Una cosa intermèdia, lliurada a ell per la reacció del líquid i la llum. Tenia pocs diners per a paper. Tot i així, arriscava el full.

Els actes recordats són obertures. Travessarem aquesta per entrar a la nova exposició d'Uslé, que ha batejat com a Intemperies. La paraula castellana connota exposició, clima, vulnerabilitat, la condició de trobar-se a cel obert... L'anglès, és clar, ens obliga a triar entre aquests matisos; cada vegada hi sortim perdent. Les pintures d'Uslé habiten els intervals. Es revelen lentament perquè van ser fetes lentament, un increment d'atenció rere l'altre. Són el que queda després de sotmetre's a l'accident, la memòria, el cos, l'atmosfera, la pressió d'altres pintures, la possible ruïna d'un excés de llum. En sorgeixen passatges horitzontals: milers de traços verticals curts aplegats en fileres inestables, com la pluja vista de nit, com les finestres il·luminades d'un edifici llunyà, com informació intentant travessar una pantalla malmesa. No són nítids, amarats com estan d'intempèrie.

Les tres grans pintures de la sèrie Soñé que revelabas de l'exposició ho fan especialment evident. Des de lluny, Bélaya sembla gairebé tota negra, tot i que una mirada sostinguda en separa la foscor en fileres, batecs i minúsculs canvis de pressió. Anadyr s'obre al blau abans de travessar un ampli interior de color vermell fosc i intentar tornar-hi. Usumacinta, en canvi, és una capbussada, un descens, des de la negror cap a una interrupció vermella —i després cap al rosa, cap a la terra. Porten noms de rius, i el pes aquós de la durada, la divisió, la geografia recordada, potser fins i tot l'ètica.

«No conec personalment tots els rius que faig servir», admet Uslé. «Navego per internet per veure què hi passa: cap on va el riu, quina llargada té. Busco fotografies». Després hi ha les preses, els talls i les intervencions, imposades no només als rius sinó també a les muntanyes. Refusa el luxe sentimental, em diu, d'afirmar que la vida era simplement millor abans de l'electricitat i les comoditats. Tot i així, la manera com exercim el progrés l'inquieta. El riu és alhora una forma natural i ferida: moviment lliure i força domada.

Per a Uslé, la geografia va començar allà on la imatge fallava. El seu llibre de text d'infància sobre la matèria només contenia fotografies pobres en blanc i negre. Com que no podia veure adequadament les muntanyes, els rius i els països que hi apareixien, els havia d'imaginar. Van passar a formar part del seu propi ésser.

Té sentit, doncs, que les seves abstraccions tendeixin cap al paisatge sense rendir-s'hi. De les pintures d'Intemperies, diu que fan «un moviment lent cap a la fusió entre l'abstracció conceptual i el paisatge». Després afegeix una cosa més reveladora: «D'alguna manera, m'estic tornant cada vegada més aquell nen d'onze o dotze anys».

Aquell nen vivia al camp, on els seus pares treballaven de jardiners per a unes monges de clausura i cuidaven les vaques d'altres persones. La família no tenia gairebé res. «Però teníem llibertat», m'assegura Uslé. Passava hores sol pels camps, enfilant-se als arbres, tornant-se «boig amb el vent quan venia i ho fuetejava tot». Però aquella llibertat no estava exempta de por. Els seus pares eren fora tot el dia; el nen havia d'aprendre a confiar que tornarien. «Quan creixes passant tanta estona sol, tan sovint», em diu, «construeixes dins teu una mena d'arquitectura que realment et salva».

Les pintures semblen aquesta arquitectura interior, deixada oberta a la intempèrie. Les seves franges horitzontals s'aixopluguen i s'exposen mútuament. Siberial (pausado), Pequeño Belt, Luminoso Gran Belt i Deep Nordic —aquestes obres de tamany mitjà comparteixen totes el mateix format vertical, però cadascuna proposa un clima diferent. El gris és travessat per senyals continguts. El blanc batega entre el negre i el blau. El verd s'alça sota un cel lluminós. Línies groc pàl·lid, taronja, turquesa i color os mantenen elèctricament alerta una foscor nòrdica. Tan bon punt es traça un límit, es torna permeable. La intempèrie ho amara tot, fins i tot l'estructura interna del quadre. Però la confiança també hi és present. Aquesta estructura interior manté el caos a ratlla.

És això equilibri? Més aviat un estira-i-arronsa continu entre dues menes de llibertat molt diferents. Uslé ha esmentat Morandi i Picabia com a exemples d'aquest contrast, i li ho pregunto. «En el cas de Morandi», respon, «és una mica com dir: “Tant me fa si soc modern, contemporani, avantguardista o el que sigui. Tinc aquestes ampolles o llaunes al davant, i quan necessito pintar, començo”. És com començar un dels meus quadres de Soñé que revelabas. No comences preguntant-te si sorprendrà el món, o si farà una gran declaració. Intentes purificar i trobar riquesa en una cosa tan simple com repetir la mateixa ampolla». Quan li suggereixo que Morandi va assolir la llibertat traçant un cercle, per dir-ho així, al voltant de les seves ampolles —cenyint-se a un món petit i circumscrit—, Uslé assenteix de seguida i diu: «Completament!». És profunditat en lloc d'expansivitat. Morandi no necessita demostrar la seva llibertat.

Després hi ha Picabia. «Era un gamberro, un brètol», em diu Uslé amb un somriure. Picabia representa la contradicció, la provocació, el mal comportament estilístic. És l'avantpassat de Kippenberger: l'artista que no només exerceix la llibertat, sinó que la posa en escena.

Juan Uslé necessita totes dues actituds. És prou disciplinat per sostenir un pols al llarg d'una tela monumental, però prou entremaliat per introduir-hi dissonàncies, o traslladar bruscament una pintura a una altra «família», com ell anomena les seves diferents sèries. Al cap i a la fi, em confessa, no vol ser una monja ni un monjo! «Ja soc prou monjo».

Pel que sembla, la seva mare tenia una altra paraula per definir-lo. «Sempre deia: “Juanín no és un mal nen, però és travieso”». Travieso vol dir entremaliat, algú a qui li agrada «jugar amb les coses serioses», retorçant allò que és formal o suposadament correcte. La seva mare anava ben encaminada: potser és la descripció més concisa del caràcter artístic d'Uslé. I el situa en molt bona companyia. Nietzsche deia que no coneixia «cap altra manera d'abordar les grans tasques que no fos jugant».

El joc... i la música. A hores d'ara és ben sabut que el famós pols de les pintures Soñé que revelabas va néixer quan Uslé va intentar repetir un quadre negre i va descobrir que la repetició era impossible. Seguint el batec del seu cor —bum, bum, bum—, movia el pinzell, pressionava, s'aturava, es tornava a moure. L'intent de còpia va esdevenir un altre ésser. Una parella de ball. El cos hi havia entrat com un rellotge les unitats —o passos— del qual no podien ser mai idèntiques. «L'única música que tinc», em diu Uslé sobre el fet de treballar al camp, «a banda del meu bum, bum, bum, és el riu».

Les pintures més petites d'aquesta exposició comprimeixen el ball, potser, però sense perdre gràcia. Són mesurades i plenes d'alè, encara que de vegades es contingui. Balls executats per algú que desconfia de les destinacions.

Potser aquesta desconfiança va néixer del secretisme que, per necessitat, va envoltar la primera inclinació d'Uslé per l'art. Els seus pares, afectuosos i pobres, sentien els mestres elogiar els seus dibuixos i només hi veien la despesa potencial d'una educació artística: una altra ciutat, lloguer, materials, inestabilitat. L'art, em comparteix Uslé, «no era per a nosaltres». Així que va començar a amagar els seus dibuixos. Finalment, un dels seus mestres, frustrat pel possible desaprofitament d'un talent així, va plantar-se a casa dels seus pares i va insistir que enviessin el noi a l'escola d'art a València. Anys més tard, convidat per Uslé, aquell mateix mestre va assistir a la inauguració de la retrospectiva de l'artista al Museu Reina Sofía. «Va ser el moment perfecte», diu Uslé. La seva història ens deixa a tots dos eixugant-nos les llàgrimes i somrient en silenci l'un a l'altre.

No hi ha ressentiment quan ens aturem a reconèixer aquella vella prohibició, només comprensió. I tendresa. Fins i tot ara, Uslé sent la veu paterna que li diu que l'art pertany a un altre lloc, a una altra gent. Però la seva llibertat es construeix sobre la lleialtat més que no pas sobre el rebuig. I la seva resposta ha estat fer pintures prou íntimes per protegir la concentració i prou obertes per rebre el món.

La fotografia, m'explica, l'ajuda a posar a prova aquesta permeabilitat. Fotografia una llum en una paret, un racó, una persona dormint al carrer: coses considerades poc importants. Més tard hi reconeix les mateixes inquietuds que persegueix dins d'una tela. La torre d'ivori, diu, només existeix per a aquells que no entenen fins a quina profunditat es pot arribar dins d'«un vocabulari limitat, un temps limitat, un espai limitat».

Parlant de temps limitat: tots dos ens adonem que se'ns acaba, però hi ha una vacil·lació. Ha estat una conversa bonica, una conversa amable. Parlem de fer una caminada en algun lloc de la natura; preferiblement al nord d'Espanya, suggereixo jo. «Estic segur que farem alguna mena d'excursió», respon. «Si encara puc caminar! Seria fantàstic».

I aleshores, com si digués allò que havíem estat intentant expressar tota l'estona, afirma: «Per a mi, la vida és un regal fantàstic. És meravellós sentir i gaudir de la vida».

Li faig saber que hi estic d'acord, però es fa evident que està pensant què fa amb aquests sentiments. Pensa en les seves pintures. «Soc una persona molt visual. Potser la meva infància em va donar la possibilitat de descobrir imatges, moments, llums, colors que canvien, ombres que s'animen: la màgia de la vida. La meva única pretensió de vegades és acostar la meva obra a alguns d'aquests moments, d'una manera molt silenciosa».

Li dic que admiro aquesta qualitat de la seva obra.

«Altres vegades», continua, «em torno més pretensiós i picabià. Som esperit i cos; de vegades necessitem canviar, explorar, cridar, fins i tot insultar algú. També m'agrada fer aquesta mena de pintura».

«És clar», dic jo.

«Però no vull clavar un cop de puny a ningú amb una imatge». Vol convidar la persona a acostar-s'hi lentament, em diu, i a «sentir el seu cos contra el cos de la pintura». Com més plenament se senti l'espectador a ell mateix, afegeix, més nua esdevé la trobada i més profunda és la conversa.

Intemperies deixa aquesta trobada exposada. En algun lloc entre els nostres somnis i la seva intempèrie, una imatge encara s'està revelant.





Llegir més

Drag