Anne-Lise Coste
16:44
Prats Nogueras Blanchard, Barcelona8 de febr. - 1 d’abr., 2026
“L'infortuni que es vol fer cessar, no arma?"
— Monique Wittig
"M’agrada aquesta sensació que donen les paraules que estan fent el que volen fer i el que han de fer".
— Gertrude Stein
Dirigint-me a Anne-Lise Coste (Rodrigue) i a tu.
Deus sentir aquesta mateixa sensació quan treballes en aquests dibuixos sobre tela sense bastidor que realitzes amb llapis de colors, els pigments dels quals cremen quan, amb els teus milers de braços, els aixafes. El groc és un sol molt brillant (càlid quan el toques), el verd és clorofíl·lic i el vermell, sang fresca. Els teus dies al taller s'assemblen a una missió en la qual et superes en força i constància. Penso en la mullida suavitat que trobes en aquesta moqueta on, seguint els teus impulsos, fregues i fas créixer autèntiques boles de temporalitats embullades, per a després girar cap a dibuixos organitzats segons les regles. Per descomptat, els pensaments fan el que volen, però no fuges del que has de fer i del que vols fer, en la porositat de la teva pròpia carn. No és cert que ens agrada saber que éssers de carn i os com nosaltres inventen una llengua més bella que la nostra per superar els nostres traumes?
Si dibuixes una flor, la fas créixer. El teu vincle amb la naturalesa és lluminós, tu que sempre et sents tan feliç de caminar per un paisatge o d'acollir-lo en els teus poemes. El teu vincle amb l'art va de bracet amb el valor d'armar-te per a no cedir a la influència dels éssers de guerra i dominació. La teva espasa, l'has trobat miraculosament i la portes amb tu contínuament. Qui et va preparar per a afrontar la vida, sinó l'experiència de l'art? Qui t’haurà dit simplement: el que pots i saps fer, compleix-ho? Aquest senyal és la pintura.
Persegueixes formes àvides la vitalitat de les quals dona testimoniatge d'aquesta voluntat de viure, com el cuir resistent que embolica la teva espasa. Es necessita valor per a allunyar-se del femer en el qual neixen alguns/es. Tenim motius comuns. Tu ho saps i jo ho sé. Com sé que vas llaurar amb el teu llapis marró aquest tros de terra fermentada abans que se solidifiqués suaument. Cal vagar molt per a acostar-se a la llibertat. Cal procurar que res ni ningú ens atabali massa. Tornes a donar en el blanc amb aquest insecte pal vermellós que viu per a sentir. Les llàgrimes i les alegries. Tant de bo tot es trobi en una mateixa superfície, com en el teu interior. La superfície de la tela és a vegades tan fina que es confon amb paper. Jugues amb la fragilitat amb molta força, i amb delicadesa. Les paraules s'encadenen ininterrompudament com una cota de malla. Les teves teles són pensaments convertides en armadures i estendards.
16.44
El teu plexe explota en un esclat final. El teu cos exhala un gran «Ha!», com quan reps una invitació al gaudi. Ja imagino el lleuger transport de tots aquests llenços enrotllats els uns dins dels altres. Contenen, per fricció, la qual cosa organitza la teva vida i la teva supervivència. Són delicades i persistents mudes. És tot un horitzó el que fas sorgir del sòl perquè guanyi la verticalitat de l'exposició. La verticalitat és una alegria i un dol. Cerques un altre ritme sense trencar el vincle orgànic entre les obres. És llavors quan la distància anterior ja no és la mateixa. També jugues una partida contra diversos adversaris que podrien voler seguir-te com qui recluta un exèrcit.
- Cécilia Becanovic
Obres
